Gràcies, Sukran, Thank you, Merci…

Avui ha estat un dia bastant complert…

Al matí alguns han estat descansant i fent una mica el “vagoncio”, anar al metge… i d’altres hem estat fent una mica de feina a la llar… 

Després de dinar i reposar el dinar, els havíem promés anar en bici… Els nois anaven al parc/descampat de casa (més conegut pels Martinetencs com a camp dels militars, perquè als anys 30 hi havia hagut un antic polvorí militar), però  l’Emma no volia anar amb la bici, així que m’ha demanat quedar-nos a casa per jugar les dues i després baixar al parc… La cosa anava prou bé fins que als 5 minuts de marxar els nois…

– Mama, jo també vull anar amb bici…

La meva cara deu haver estat un poema, perquè m’ha mirat i ‘ha dir:

– Ho se!, no m’ho diguis … M’ho he repensat!!!

Així que he deixat de fer el que feia i hem baixat al parc. Sort d’aixó perquè el Abdelhag volia anar pel riu i l’Àlex volia estar-se al parc, i com que l’Abraham, encara, no té el super poder de desdoblar-se… (ja li agradaria) ha anat bé que baixèssim.

Primerament els tres s’han sorprès que la Emma baixés amb la bici, perquè molt no li agrada, però es que a més portava ella sola la bici… està creixent per moments!

L’Abraham ha marxat amb l’Abdelhag a inflar les rodes i al riu, i nosaltres ens hem quedat als gronxadors, l’Àlex fent de germà gran…

Quan hem arribat a casa, estaven tots morts de gana i suats, s’han fet una dutxa i mentre nosaltres preparavem els bikinis.. Ells jugaven a futbol amb les xapes que li han demanat al Paco, l’amo del bar de sota casa. 

Ens hem menjat 3 bikinis+fruita+ gelat + (1h més tard) fruita … I sobre les 22:50… Hem intentat fer un skype amb la família de l’Abdelhag; avui és el final del Ramadà i demà comença el Eid Mubarek, un dia important per ells. Així que hem trucat a l’Ali (oncle de l’Abdelhag) perquè poguéssim parlar.

Hem tornat a parlar amb tota la seva família: Salma (la mare) , Fàtima ( la seva germana), Ali ( el seu germà petit) la seva tieta, la seva cosina (Leila)… 

De veritat que ha estat emocionant, veure com estaven de feliços, d’agraïts,  com passaven una per una, sense parlar el nostre idioma.., agraïnt-nos que tinguéssim al seu fill aquí, i per tot el fem per ell, i el que li donem…

Després de parlar amb elles… Estàvem tots de subidon!!! Tant ha estat així que fins les 23:30 (passades) no s’han aconseguit dormir els dos nois. L’Emma portava una hora en braços de Morfeu.

Gràcies família d’Abdelhag, per confiar-nos al vostre fill, gràcies als amics/gues que ens han donat el seu suport i sobretot als nostres pares i TATI per estar al nostre costat, educar-nos com ho heu fet  i compartir l’experiència amb nosaltres. Però SOBRETOT als tres menuts de casa, l’Abdelhag per ser com és i voler viure l’experiencia amb nosaltres i a l’Àlex i l’Emma, perquè son uns cracks i tot i ser petits d’edat, son GRANS i ens ensenyen cada dia alguna cosa nova en aquesta aventura.

I sobretot gràcies a tu, Abraham, per fer el meu somni, en la nostra aventura.

Tenim sort de tot el que tenim!! 

Aid Mubarek

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: